Deuen ser dos quart de tres i
encara tens el regust dolç del meló als llavis. L’habitació té dues finestres contigües
i unes cortines blanques de fil de cotó. El llit està disposat al costat esquerra
de la porta, entre dos pilons de fusta, tallats a mà, que suporten tres llibres
i un llum de pinça flexible.
Et sents la pell acolorida per les
hores de sol i agraeixes les gotes que et cauen dels cabells nets i que
et regalimen per l’esquena. Només dus la samarreta de tirants i unes calces que
se t’ajusten al cos. T’arriba, dels braços i del pit, l’olor a crema d’aquella
que hidrata la pell després de nedar al mar. Aquella olor a mare i a vacances d’Agost.
Entres a l’habitació descalça i
rebaixes la persiana una mica. No del tot. Vols saber que a fora hi batega la
vida: la cridòria d’alguns nens que juguen a la font de la plaça, la conversa
llunyana a la terrassa de l’Emilia, el brunzit dels cotxes, o el
so d’algunes dutxes que apaguen la calor.
Els llençols estan frescs en la penombra i t’hi acomodes amb un delit que t’obliga a tancar els ulls. Recolzes el cap al
coixí, amb l’orella esquerra fent-ne un solc, i ressegueixes amb els dits la erra i la a brodades per l’àvia en un fil blau a la coixinera antiga.
Abans de somiar, penses molt ràpid en
l’hivern i en els moments que has necessitat una pausa. Reculls aquells temps d’implorar
auxili. De dir al món que no, que no s’aturi,
que tu tornes de seguida. Que només serà un moment.
La soledat i aquest breu futur de silenci
és el primer glop d’aquest estiu que avui encetes.
La il.lustració és d'Owen Davey
