Fa més de mil dies que t’estimo. Ho sé perquè avui he recordat
el matí exacte en què vaig decidir escriure’t i he fet els comptes. Feia bo i
els raigs de sol escalfaven el terra de casa, que encara era de rajoles blanques. Em
dutxava i em vas venir al cap com un d’aquells pensaments allargats que et
travessen i que fan que tots els sorolls t’arribin atenuats.
Tu havies marxat a estudiar lluny i em pesaven les
paraules que ens havien quedat per dir-nos. Ens coneixíem poc, tot i que havíem
tingut algunes oportunitats per parlar-nos. D’aquestes, en conservava el regust
dolç d’alguns dijous que bevíem cerveses i, en acabar, tenia aquella agradable
sensació de benestar que tant em reconfortava.
Per això et vaig escriure (per deixar de buscar-te) i tu
em vas contestar, i així tantes vegades. En aquell moment jo encara estava
tancant les ferides per la traïció de la Sílvia i creia que el món era un lloc
tremolós i poc segur. Per fortuna, vaig voler desfer-me de xarxes i no vaig
calcular els perills. Com si a cegues, i sense certeses, intuís que tu em
series un camí planer. I va ser així, entre paraules complaents, com vam omplir
el buit dels mesos d’estiu fins que vas tornar. En fer-ho, ja teníem cosida una intimitat més
fonda i irreversible.
Fa un fred que em glaça el nas però tot i així, agraeixo tant aquesta estona sola que decideixo seguir al carrer.
M’adono que entre els fanals encara hi ha llums de nadal que pengen. Hi passo
sovint per aquest carrer però poques vegades aixeco la mirada més enllà del que
tinc davant. Per les presses, suposo. M’adono que és bonic observar la catifa
de fulles grogues que deixen els arbres plataners
a l’hivern.
Et penso de nou. Ara, amb els més de mil dies viscuts, abraço
l’emoció d’un cert triomf. Perquè deu ser que ja puc dir amb la boca ben ample
que, de vegades, val la pena confiar en l’atzar i la intuïció. Que deixar-se
estimar i fer-ho és bo, malgrat tot. Que viure sense alguns límits, comporta
algunes boniques sorpreses. Que abandonar-se i estimar ens reserva un lloc al
món.
Perdona’m, et dic per dins, si aquells dies vaig córrer
al galop massa cops a casa teva. Tot deuria semblar estrany, segur que sí,
però és que llavors ja sabia que et seguiria estimant quan et conegués les
febleses, les cicatrius, les pors nocturnes. Les que conec i ens nodreixen ara,
més de mil dies després.
En Salter em torna als llavis mentre
camino i potser és cert que no hi ha una paraula exacta, i encara menys una
paraula perfecta, però confiar-nos va ser un encert.