LLUNY DE CASA

Estàs prou lluny de casa com per sentir estranyesa fins i tot de tu mateixa. I el dolor, quan no el pots viure des del balcó del teu barri, és tan immens que et pot fer engrunes.

El dia passa estrany, com fent tentines. Les notícies, que van arribant tard i entretallades, t’emboiren el cap i et colpegen per dins. La ciutat, la teva, la que avui et queda lluny, ha estat ferida de mort i sanglota com un nen perdut.

Es fa fosc en una nit infinita i el fill, el petit, el que sempre somia, et pregunta com ens han construït. I tu te’l mires i li fas un manyoc llarg als cabells enrossits pel sol d’estiu i li dius que és hora de dormir, que demà serà un dia tan bonic que se’l voldrà menjar d’una mossegada. Que descansi, que tu li vetlles el somriure.

Quan l’habitació queda en silenci i et sembla que estàs sola, tragues la incertesa que et devora i plores: de ràbia, d’impotència, de pena però també de por.

La il.lustració és de Kathrin Honesta