Voldries que tornessin les nit tardanes de l’estiu, quan miràveu
els estels amb l’esquena estirada al terra de la plaça de l’església. Apagàveu
l’únic fanal del poble i en la foscor, mentre buscàveu el carro i l’óssa, sentíeu
les veus llunyanes dels avis que jugaven a la fresca a la botifarra. El món era
petit i rodó.
Voldries tornar als dies de descoberta, els d’agafar el
cotxe pel camí que fa drecera, abaixar la finestra per treure-hi una mà i
sentir l’empelt d’un vent calent i furtiu. Als trajectes llargs de tornada, mentre
cantàveu take this waltz a dues veus,
i els buscaves al darrera, pel mirall de dins del cotxe, i estaven els dos adormits
sense sabates, bruts de vida. Llavors, quan el sol enrojolat tacava el cel, li
prenies la mà en silenci mentre conduïa atent, i li deies que no sabies què
fer-ne de tanta sort.
Voldries que tornessin els dies de riure i de deliri, de
banys al mar, de butxaques plenes de pedres, d’olor a bosc i a vacances. De
concerts improvisats, de melmelades de figa i de pa torrat.
La il.lustració és de Jungho Lee
Maco, maco...
ResponEliminaQuina alegria llegir-te per aquí, Toni! Moltes gràcies
Elimina¡Precioso! La vida son pequeños placeres.
ResponEliminaMuchas gracias!
ResponEliminaÉS preciós Laia.
ResponEliminaMolt maco. Saps que em sap greu? que no el llegeixi tanta gent que el gaudiria com ara jo l´he gaudit...
Ostres, moltíssimes gràcies. Ets molt generosa!
Eliminaafortunadament, la tendresa no té memòria, però sí consciència, desa l'enyor, t'estan esperant al costat, o més enllà
ResponEliminaQuè bonic, oscar!
ResponEliminaEstà tan ben escrit que toco el record, que bonic Laia Roca :*
ResponEliminaQue maca ets, Matilda! Tantes gràcies!
Elimina