Aquell dia em seguies per casa. T’aturaves a la cuina mentre
omplia d’aigua el cassó de bullir ous, i m’agafaves de la cintura com si volguessis
protegir-me (tu no sabies de què) o dir-me que tot allò que em feia el cor
petit no deuria ser real. Que tot plegat potser només era un malson, com els teus quan no trobaves el punt de llum del passadís. Em
veies estremir per les imatges dels cossos colpejats, per les dignitats
malmeses, pels somnis trencats, pels ulls d’odi i per les mentides. Vaig
percebre, aleshores, que creixies (sensible i conscient) i t’acomboiaves per protegir-me, fent-me de paravent. Encara
no havies fet els vuit anys.
La nostra terra olorava a una barreja de por i coratge. I va ser així
durant molts mesos, però mai no va perdre l’esplendor.
El meu insomni, en canvi, em pesava a les espatlles. Les
nits eren massa curtes i vaig viure amb abandó la pèrdua d’algunes rutines. Per
llavors, a tot arreu es parlava del mateix. Vivíem aquí i allà però semblava
que tots els llocs fossin un. A casa, ens retiràvem dels debats quan hi éreu, i
ens refugiàvem de crits i consignes cuinant bunyols d’espinacs i llegint-nos la
poesia d’aquell llibre blau d’en Margarit. La
guerra s’ha acabat. La pau no arriba/ Rude i silenciosa cau la tarda.
Ens estimàvem més sovint per oblidar tot el que passava
al carrer i ens colpia. Mai com llavors vaig entendre el valor de la veritat
escrutada als ulls dels altres. De ser ferms, però suaus i pacífics. Te’n parlava quan t’acompanyava al llit i ens
fèiem confidències. Quan encara t'adormies agafat al meu colze.
Va ser un temps fred i cruel. El duc cosit als ulls,
encara avui.
i li diu una nena a la seva mare, mentre tornen a un país que no existeix i es creuen amb una filera de soldats de qualsevol bàndol malmesos que caminen amb prou feina en direcció contrària:
ResponElimina"mare, els soldats ferits no són dolents?"